Publicat per

Repte 2, Fase 1: Definir la comunitat Arteneu

Publicat per

Repte 2, Fase 1: Definir la comunitat Arteneu

Comunitat Arteneu: un espai creatiu i de desenvolupament a Sabadell per a infants i joves amb necessitats educatives especials. Composta per infants/joves,…
Comunitat Arteneu: un espai creatiu i de desenvolupament a Sabadell per a infants i joves amb necessitats educatives especials.…

Comunitat

Arteneu: un espai creatiu i de desenvolupament a Sabadell per a infants i joves amb necessitats educatives especials. Composta per infants/joves, les seves famílies i l’equip de treball del centre.

Qui són, què fan i on

Arteneu és un centre actiu i innovador dedicat a infants i joves amb necessitats educatives especials, d’entre 5 i 18 anys, que busca cobrir la mancança de serveis d’aprenentatge i lleure adaptats. Un espai ubicat a Sabadell on els infants/joves poden desenvolupar les seves habilitats de forma integral fora de l’horari escolar.

Serveis i Activitats
Les activitats i serveis d’Arteneu es distribueixen principalment en:

  • Tallers d’Art (música, dansa, teatre i arts plàstiques)
  • Tallers Funcionals (tallers pràctics per el desenvolupament d’habilitats per a la vida quotidiana)
  • Teràpies Especialitzades (psicologia, logopèdia i fisioteràpia)
  • Servei Personalitzat

També s’organitzen activitats complementàries, amb l’objectiu de crear vincles dins de la comunitat, promoure el vincle familiar, i oferir experiències en entorns diversos.

El Perquè

He escollit Arteneu per proximitat geogràfica i emocional. Està situat al centre de Sabadell, el meu barri i ciutat, i conec tant l’equip que gestiona el centre com algunes de les famílies que hi participen, cosa que reforça la meva connexió amb el projecte.
A part d’aquests aspectes pràctics, em motiva que Arteneu sigui un projecte viu que pot convertir “una problemàtica” en una oportunitat real de benestar i integració per a les persones d’aquesta comunitat. Si amb el meu treball puc contribuir a la comunitat, serà un valor personal afegit.

Enfoc i expectatives del  treball de camp

En aquest projecte, el meu enfocament etnogràfic serà immersiu. Centrat en l’observació dels infants amb una immersió no invasiva per part meva i una interacció directa amb les famílies dels infants i treballadors del centre per tal d’escoltar les seves visions/reflexions. Amb aquestes dues accions intentaré comprendre com es relacionen amb el centre d’activitats, l’espai, i les persones que el gestionen.
L’objectiu final és preveure si existeixen possibles millores en el disseny i les pràctiques del centre per afavorir un ambient inclusiu i enriquidor, on els infants puguin desenvolupar-se plenament i tinguin el sentiment de formar part d’una comunitat.

Bibliografia en línea

El camí zen de l’etnografia
Els mons del Laberint
Elisenda Ardèvol
Francesca Bayre
Débora Lanzeni

Entre hacer y conocer. Seis textos sobre antropología del diseño .
Otto, Ton, Rachel Charlotte Smith, and Mette Gislev Kjærsgaard.
Mésico: Molelia, 2021. 0p. ISBN 978607305419

Entorno a la silla
https://entornoalasilla.wordpress.com/

Arteneu
Website de la comunitat

Debat0el Repte 2, Fase 1: Definir la comunitat Arteneu

No hi ha comentaris.

Publicat per

R2: Comunitat: Rosa Peris

Publicat per

R2: Comunitat: Rosa Peris

  ¿Quina és la comunitat que he definit per trobar el meu disseny? La comunitat que he triat per tal de desenvolupar…
  ¿Quina és la comunitat que he definit per trobar el meu disseny? La comunitat que he triat per…

 

¿Quina és la comunitat que he definit per trobar el meu disseny?

La comunitat que he triat per tal de desenvolupar aquesta segona activitat és l’Associació Rosa Peris, formada per un equip de dones, inspirades per la Rosa Peris, que va ser una dona que lluitava per introduir els valors d’igualtat, solidaritat i l’educació com a eines per al desenvolupament íntegre d’altres dones a la societat. Així, l’associació treballa amb noies en situació de pobresa, a qui ajuden a guanyar confiança en elles mateixes a través de l’educació.

A Rosa Peris, hi participen, com voluntàries i directives nou dones joves excepcionals que lluiten per la igualtat de gènere i el progrés. Principalment, donen suport a noies adolescents en situacions de vulnerabilitat que viuen a la ciutat de Barcelona i rodalies. Actualment, s’enfoquen en dos programes diana, “Únicas” i ¿Y ahora, qué?

“Únicas” està centrat en trencar els cicles de pobresa de les dones a través de l’educació post obligatòria i la inserció al món laboral, dintre d’aquest es desenvolupen activitats com ara seguiment acadèmic i emocional, tallers de formació, mentories amb professionals, finançament acadèmic i estudi d’idiomes, suport legal i serveis socials, preparació per a la inserció al món laboral, formació anual intensiva i conferències en Instituts. D’altra banda, el programa ¿ Y ahora qué? En canvi, està centrat en abordar les xifres baixes d’estudis superiors femenins (FP, batxillerat i universitaris), i guia a les dones joves en la presa de  decisions encertades sobre el seu futur acadèmic i professional.

¿Per què he escollit aquesta comunitat?

He escollit aquesta comunitat perquè trobo que fan una labor molt significativa, ja que addicionalment de lluitar pels drets femenins, troben la forma de canalitzar aquesta lluita mitjançant l’educació, proporcionant les eines necessàries a dones joves per al seu òptim desenvolupament. D’igual forma, he pogut tenir accés a dues de les voluntàries dirigents més actives al voltant d’una comunitat de dones emprenedores de la qual formo part, he preguntat si puc accedir, fer estudis etnogràfics de camp i un projecte per l’assignatura d’antropologia del disseny i m’han obert les portes de manera àmplia.

 

 

¿Quines són les meves expectatives de cara al treball de camp?

Donat que, dintre de l’associació, les dones que la dirigeixen fan tot el possible per protegir la identitat de les noies amb qui treballen, el focus principal de l’anàlisi comunitari serà l’interior de l’associació i el seu funcionament. Així em centraré en el mètode etnogràfic, de treball de camp, es a dir com a investigadora, m’endinsaré en el món que estic estudiant, fent el que se’m permeti sense intromissió per tal de poder tenir una perspectiva àmplia des de dintre de la comunitat. També, l’estudi de camp conformarà un lloc exterior de descobriment des del punt de reflexivitat investigativa, on, mitjançant la observació podré detectar petits detalls sobre les interaccions a l’Associació i saber com funciona aquesta comunitat. Igualment, respectant la privacitat de les voluntàries i beneficiàries del treball de l’associació, assistiré a les activitats regulars que es duguin a terme a l’associació, com ara reunions, tallers, o conferències organitzades on pugui efectuar un treball etnogràfic complet.

 

 

Bibliografia

Di Prospero, C. (2017) “Antropología de lo digital: Construcción del campo etnográfico en co-presencia”, Virtualis, Vol.8, núm. 15, enero – junio 2017, pp. 44-60, ISSN 2007-2678.

Guber R. (2001). La etnografia, método, campo y reflexividad. Bogotá: Norma.

Ton O.; Charlotte Smith, R., & Kjærsgaard, M. (2021) Entre hacer y conocer. Seis textos sobre antropología del diseño. México: Universidad Autónoma de México.

Debat0el R2: Comunitat: Rosa Peris

No hi ha comentaris.

Publicat per

Kit de Campo: Investigación que transforma vidas.

Publicat per

Kit de Campo: Investigación que transforma vidas.

Más que un kit, una voz para los olvidados Para realizar mi investigación etnográfica sobre la comunidad de jubilados en la Casa…
Más que un kit, una voz para los olvidados Para realizar mi investigación etnográfica sobre la comunidad de jubilados…

Más que un kit, una voz para los olvidados

Para realizar mi investigación etnográfica sobre la comunidad de jubilados en la Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi, he diseñado un Kit de Campo adaptado a las necesidades de mi estudio. Este kit me permitirá recolectar datos relevantes sobre cómo las personas mayores interactúan con los espacios de la residencia y los servicios ofrecidos, además de comprender los significados emocionales y culturales que estos espacios tienen para ellos. A continuación, explico el fundamento de la etnografía, las técnicas que utilizaré y cómo cada herramienta se adapta a mis preguntas de investigación.

Adaptación del Kit de Campo

Mi investigación se centrará en los jubilados que residen en Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi. Mi principal interés es comprender cómo interactúan con los espacios de la residencia y cómo estos influyen en su bienestar emocional, social y físico. Además, quiero explorar cómo el diseño del centro ha impactado su calidad de vida y su autonomía, considerando que la ubicación de la residencia presenta ciertos retos de accesibilidad debido a su localización montañosa. Este kit está diseñado para capturar tanto las interacciones funcionales con los espacios de la residencia como los aspectos emocionales y culturales que emergen de la experiencia diaria de los jubilados en el centro. Mis preguntas giran en torno a cómo el diseño y la organización del entorno influyen en el bienestar, la comodidad y el sentido de pertenencia de esta comunidad.

1. Observación Participante
Uso
: Esta técnica me permitirá estar presente en los espacios comunes de la residencia mientras los jubilados realizan sus actividades cotidianas. Observaré cómo interactúan con los espacios, cómo se mueven por la residencia y cómo utilizan las instalaciones diseñadas para su confort. También observaré las interacciones sociales entre ellos y con el personal.
Inquietud: Observaré cómo las personas mayores se relacionan con el entorno físico, qué retos enfrentan y cómo estas experiencias afectan su bienestar emocional y social en la residencia.

2. Entrevistas Semiestructuradas y Grupo Focal
Uso
: A través de entrevistas semiestructuradas y de la realización de un grupo focal con los residentes, profundizaré en sus percepciones subjetivas sobre los espacios en los que viven. Preguntaré sobre qué áreas consideran más cómodas, qué mejoras propondrían y cómo sienten que el diseño impacta en su bienestar y autonomía.

Inquietud: Quiero entender qué significados emocionales o sociales atribuyen a los espacios de la residencia y cómo estos impactan en su vida diaria. Las entrevistas y el grupo focal me permitirán recoger información en profundidad sobre su experiencia en el centro.
Entrevistas a trabajadores: Además de los residentes, realizaré entrevistas a los trabajadores del complejo para obtener una visión más completa de cómo ellos perciben el diseño de los espacios y su impacto en el bienestar de los residentes.

3. Diarios de Usuario (A definir si es viable)
Uso
: Solicitaré a algunos residentes que mantengan un diario durante una semana, en el que registren sus experiencias cotidianas en la residencia. Esto proporcionará una visión detallada y continua de su relación con los espacios, lo que les resulta cómodo y qué aspectos les generan dificultades.
Inquietud: Los diarios me permitirán captar patrones que podrían pasar desapercibidos en observaciones puntuales o en entrevistas, ofreciendo una perspectiva más completa de sus desafíos y experiencias diarias.

4. Notas de Campo
Uso
: Durante las sesiones de observación y entrevistas, llevaré un registro detallado de las interacciones entre los residentes y el entorno físico de la residencia. Estas notas me ayudarán a analizar las situaciones observadas desde diferentes ángulos.
Inquietud: Las notas de campo me proporcionarán una base sólida para interpretar cómo el diseño del entorno afecta la vida diaria de los residentes y el personal del centro.

5. Etnografía Virtual
Uso:
En caso de que algunos residentes o sus familiares prefieran compartir sus experiencias de manera digital o si quiero observar cómo se discuten temas relacionados con residencias de jubilados en línea, realizaré una parte de la investigación de forma virtual. Observaré foros y redes sociales para recoger más opiniones sobre el diseño de estos espacios y su impacto.
Inquietud: Quiero comprender cómo las personas mayores o sus familias comparten información y experiencias sobre las residencias a través de plataformas virtuales, identificando retos y soluciones comunes en cuanto al diseño y la accesibilidad.

6. Registro Fotográfico
Uso:
Documentaré los espacios físicos de la residencia a través de fotografías, centrándome en la infraestructura, los espacios comunes, las áreas de descanso y las rutas de acceso. Estas imágenes complementarán las notas de campo y me ayudarán a ilustrar cómo los espacios están diseñados para atender las necesidades de las personas mayores.
Inquietud: Las fotos me permitirán capturar detalles específicos sobre el diseño de la residencia y cómo este impacta en la vida cotidiana de los residentes, apoyando visualmente los datos cualitativos obtenidos de las entrevistas y la observación.

Este Kit de Campo está diseñado para cubrir múltiples aspectos de la vida cotidiana de los residentes de la Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi, centrándose tanto en sus interacciones con el entorno físico como en las percepciones emocionales y sociales que emergen de esa interacción. Las herramientas seleccionadas (observación participante, entrevistas, grupo focal, diarios de usuario, notas de campo, etnografía virtual y registro fotográfico) me permitirán recolectar datos cualitativos ricos y variados que responderán a mis preguntas de investigación.

Además, la combinación de enfoques en campo y en línea, junto con la documentación fotográfica de los espacios, me ayudará a captar la experiencia completa y multidimensional de esta comunidad. Documentaré todo en mi FOLIO personal, donde incluiré los resultados obtenidos y las reflexiones sobre cada herramienta utilizada, compartiendo así mis avances con el resto de la clase a través del Ágora de la asignatura.

Debat0el Kit de Campo: Investigación que transforma vidas.

No hi ha comentaris.

Publicat per

Abriendo el diseño: escucha, conecta y transforma la comunidad

Publicat per

Abriendo el diseño: escucha, conecta y transforma la comunidad

Mi elección del colectivo y la comunidad He decidido centrarme en una comunidad de jubilados, concretamente en la comunidad de los residentes…
Mi elección del colectivo y la comunidad He decidido centrarme en una comunidad de jubilados, concretamente en la comunidad…

Mi elección del colectivo y la comunidad


He decidido centrarme en una comunidad de jubilados, concretamente en la comunidad de los residentes de la Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi, ya que esta ofrece una oportunidad única para explorar la relación entre el diseño de espacios y el bienestar de las personas mayores. La ubicación de esta residencia, en el pequeño pueblo de Viñale Monferrato, está en una zona montañosa que dificulta el acceso de los residentes al pueblo más grande, Casale Monferrato. Dado que la mayoría de las personas en Viñale son mayores y enfrentan problemas de movilidad, el proyecto de renovación y creación del nuevo centro de jubilados tiene como objetivo mejorar su calidad de vida, facilitando el acceso y ofreciendo un entorno adecuado a sus necesidades.

¿Por qué este colectivo y esta comunidad?

He elegido esta comunidad por varias razones. En primer lugar, tengo un vínculo cercano con la zona, ya que vivo en Casale Monferrato, lo que me permite tener fácil acceso tanto a la residencia como a los residentes. Este proyecto ha sido un esfuerzo de largo plazo dentro de la comunidad, y me interesa investigar cómo la creación de este nuevo centro responde a las necesidades funcionales y emocionales de las personas mayores. Además, quiero profundizar en cómo los residentes perciben los espacios de la residencia y las soluciones de diseño implementadas, ya que estos no son solo lugares donde viven, sino también entornos que afectan su autonomía, su bienestar emocional y su calidad de vida. Mis expectativas para el trabajo de campo son comprender cómo los jubilados de la residencia enfrentan las limitaciones del entorno físico y cómo las decisiones de diseño en el nuevo centro influyen en su día a día. Además, quiero explorar qué significa para ellos el hecho de que, en el lugar donde han pasado la mayor parte de su vida, donde tienen sus raíces y su identidad, se haya pensado en ellos para mantener su bienestar y conexión con su entorno. Por ello, quiero investigar si los espacios creados específicamente para personas mayores no solo cubren sus necesidades funcionales, sino también si promueven la inclusión y el respeto a su dignidad. Asimismo, me interesa analizar si los residentes experimentan frustración con algunos elementos del diseño y cómo podrían mejorarse estos espacios para hacerlos más accesibles y confortables.

La viabilidad de trabajar con esta comunidad es alta, ya que tengo acceso directo a la residencia y a los profesionales que gestionan el lugar. He planificado realizar una visita preliminar para conversar con algunos de los residentes y obtener su consentimiento para participar en el estudio. Este paso es crucial para cumplir con los estándares éticos de la investigación y garantizar que las voces de los jubilados sean escuchadas e integradas en el proceso desde el principio.

Mi enfoque en esta investigación será observar cómo los jubilados se relacionan con el entorno del nuevo centro, prestando especial atención a las barreras físicas o sociales que puedan influir en su bienestar. Además, reflexionaré sobre los significados que atribuyen a estos espacios y cómo el diseño puede contribuir no solo a su comodidad física, sino también a su bienestar emocional y a la creación de un sentido de comunidad y pertenencia.

Debat0el Abriendo el diseño: escucha, conecta y transforma la comunidad

No hi ha comentaris.

Publicat per

Cinta Casset

Publicat per

Cinta Casset

Cinta Casete He seleccionat el meu objecte: Una cinta casset d’un grup de rock dels 90’s “The Jesus and Mary Chain”. La…
Cinta Casete He seleccionat el meu objecte: Una cinta casset d’un grup de rock dels 90’s “The Jesus and…

Cinta Casete

He seleccionat el meu objecte: Una cinta casset d’un grup de rock dels 90’s “The Jesus and Mary Chain”.

La meva vinculació a aquest objecte es deu a la meva afició a la música en general, que en diferents etapes de la meva vida ha anat evolucionant fins a l’actualitat. Regirant entre objectes i records vaig trobar aquesta cinta, una de les poques que he conservat durant tot aquest temps. La cinta m’evoca a temps passats, on la música indie rock underground va ser eix del meu dia a dia. Submergit en la tendència no sols musical, va ser tota una cultura alternativa, que transcendia a tot un ventall de peculiaritats i detalls en la forma en què vivies. Els concerts i festivals de música, cinema, literatura, manera de vestir, fins i tot actitud vital enfront de la vida. Aquest grup heterogeni entre la generació X i la I (Millennials) on no tot aquest segment de població estava identificat amb l’objecte ni el grup, però molts de nosaltres érem “fans”, persones submergides en la foscor i el soroll com la pròpia banda “The Jesus and Mary Chain”. Ens podíem reconèixer per totes aquestes característiques culturals que consumíem. Fins i tot l’estiu passat, en un ascensor del conegut museu Ludwig de Viena, un home de la meva edat portava una samarreta de “The Jesus and Mary Chain”. Li vaig comentar mirant-li amb aprovació: “I like your t-shirt, Jesus and Mary is great”. Ell em va respondre sorprès, “Do you know them?” I vaig afirmar amb el cap. Crec que el va sorprendre que algú reconegués aquesta característica cultural en un context com el museu Ludwig de Viena.

Característiques Formals de l’Objecte

El casset o caset, és un format de gravació de so que va ser àmpliament utilitzat entre els principis de la dècada de 1970 i fins de la dècada de 1990. És també esmentat sovint com a casset d’àudio o cinta casset. En l’etapa de la seva vigència, era un dels dos formats més comuns per a la música pregrabada, al costat dels discos de vinil. Van ser reemplaçats més endavant pel disc compacte.

El casset consta de dos rodets en miniatura, entre els quals es passa una cinta magnètica. Aquests rodets i les seves altres peces es troben dins d’una carcassa protectora de plàstic. En la cinta estan disponibles dos parells de pistes estereofòniques, un per cada cara (una cara es reprodueix quan el casset s’insereix amb els seus revestiments laterals de cara A o costat A per a dalt i l’altra quan se li dona la volta, cara B o costat B).

Característiques Socials

El casset és un suport analògic que, a part dels avanços purament tècnics, també va servir com a catalitzador per al canvi social. La seva durabilitat i facilitat de copiat van ajudar a portar música rock underground i punk darrere del teló d’acer, creant un equilibri per a la cultura occidental entre les generacions més joves. Per raons similars, van arribar a ser populars en països en desenvolupament i tancats culturalment a influències externes.

Podem afirmar que aquest objecte va més enllà de les “necessitats”, part d’una base tecnològica i pràctica com la gravació d’un dictat, i es converteix en un contenidor de contracultura, ja que per la seva facilitat de transport i ús es converteix en càpsula d’idees lliures del control governamental, ajudant que en la dècada dels 80 i 90 en plena Guerra Freda, fos un agent transformador social.

Els usuaris del casset podien gravar la seva música fàcilment i amb qualitat suficient com per a crear mercats alternatius als normatius. Així va néixer la cultura underground, de la mà del casset i els anomenats fanzines, aquestes revistes totalment autoeditades d’escassa tirada on la distribució es realitzava en mà o per correu postal.

En l’actualitat, la humanitat està submergida en l’anomenada era de la informació i el casset ja ha deixat de ser un element transformador social. Les noves generacions com l’Alfa consumeixen cultura per canals totalment digitals, relegant al casset a un objecte del passat. No obstant això, alguns moviments actuals de cultura alternativa estan rescatant la cinta casset de nou. Per contra, estan naixent botigues alternatives en grans capitals europees on Barcelona es troba entre elles, on el casset torna a estar en les rutes underground. A la ciutat comtal podem trobar de nou gravacions de grups locals i internacionals en cintes de casset. En Discos Paradiso, situada en el Raval, joves de generacions Z compren de nou aquest objecte oblidat.

Reflexió Final

La relació entre el disseny i l’antropologia es manifesta clarament en la història i evolució del casset. Aquest objecte no és simplement un mitjà per a emmagatzemar i reproduir música; és un símbol d’una època i un agent de canvi cultural. L’antropologia del disseny ens permet entendre com els objectes, com el casset, adquireixen significats profunds i variats dins de diferents contextos culturals i temporals. En aplicar metodologies antropològiques, com l’etnografia i l’anàlisi cultural, els dissenyadors poden crear productes que són no sols funcionals, sinó també culturalment rellevants i emocionalment ressonants. En el cas del casset, el seu ressorgiment en unes certes subcultures contemporànies demostra com els objectes poden renéixer i adquirir nous significats, adaptant-se a les necessitats i desitjos de noves generacions mentre conserven el seu llegat cultural. L’antropologia, en integrar-se amb el disseny, ens ajuda a comprendre millor la relació profunda entre els objectes i les persones, assegurant que els productes creats siguin significatius i connectats amb les vides dels seus usuaris.

 

 

bibliografia

Casete-Wikipedia [en línia] [10 de octubre de 2024]. Disponible a: https://es.wikipedia.org/wiki/Casete

Generación X – Wikipedia [en línia] [10 de octubre de 2024]. Disponible a: https://es.wikipedia.org/wiki/Generaci%C3%B3n_X

Cultura underground – Wikipedia [en línia] [10 de octubre de 2024]. Disponible a: https://es.wikipedia.org/wiki/Cultura_underground

Era de la información – Wikipedia [en línia] [10 de octubre de 2024]. Disponible a: https://es.wikipedia.org/wiki/Era_de_la_informaci%C3%B3n

La antropología del diseño y el melocotón jugoso – Medium [en línia] [10 de octubre de 2024]. Disponible a: https://medium.com/@idrealdesign/la-antropolog%C3%ADa-del-dise%C3%B1o-y-el-melocot%C3%B3n-jugoso-5a1dc630b35c

Debat1el Cinta Casset

  1. Eva Portolés López says:

    M’ha semblat molt interessant la teva connexió personal amb la cinta de The Jesus and Mary Chain. És un objecte que, a més de tenir un valor sentimental, també reflecteix una època i una subcultura molt concreta. M’agrada com expliques que no només era música, sinó tot un estil de vida: concerts, moda, actituds… És fascinant veure com un simple casset pot encapsular tant.

    A més, has tocat un punt clau en parlar de la seva funció social. M’ha semblat molt potent la idea que el casset va ser una eina de contracultura i resistència, especialment en llocs on les idees i la música estaven controlades. Aquest objecte es va convertir en un símbol de llibertat creativa, molt més que un mitjà tècnic.

    També penso que el ressorgiment actual del casset, que esmentes amb exemples com les botigues de Barcelona, és un fenomen interessant. Potser aquest retorn ens parla de la necessitat de trobar alguna cosa més física i tangible en una era tan digitalitzada. Em sembla que aquesta reflexió sobre el valor de l’objecte en la cultura contemporània aporta una capa extra molt enriquidora.

Publicat per

Repte 1 – L’antropologia en el disseny

Publicat per

Repte 1 – L’antropologia en el disseny

Bon dia, la meva elecció d’objecte ha estat l’agulla de ganxet. Vinculació personal El ganxet ha estat part de la meva vida…
Bon dia, la meva elecció d’objecte ha estat l’agulla de ganxet. Vinculació personal El ganxet ha estat part de…

Bon dia, la meva elecció d’objecte ha estat l’agulla de ganxet.

Vinculació personal

El ganxet ha estat part de la meva vida des de petita, quan una veïna, que era com una àvia per a mi, em va ensenyar els primers punts. Tot i que en aquell moment era més un joc, durant el confinament vaig tornar a dedicar temps a aquesta activitat i vaig descobrir com de relaxant i creativa pot ser. Des de llavors, no he parat de fer ganxet, i això m’ha permès connectar amb altres persones. Ara fins i tot ensenyo a altres a aprendre, la qual cosa em dona molta satisfacció, ja que comparteixo una habilitat que té molt de valor personal per a mi.

Característiques formals i funcionals

L’agulla de ganxet té una forma simple però molt funcional. La seva estructura consisteix en un mànec allargat i una punta corbada que permet subjectar i passar el fil a través dels punts. Tot i ser un objecte aparentment senzill, la seva funció és fonamental per crear tot tipus de teixits, des de peces de roba fins a elements decoratius.

Aquestes agulles es poden trobar en diferents mides, que varien segons el gruix del fil que es vol utilitzar. Les més fines són ideals per a treballs detallats amb fils prims, mentre que les agulles més gruixudes s’utilitzen per a teixits voluminosos. A més, els materials amb què estan fetes també influeixen en l’experiència de teixir. Les agulles de fusta tenen un tacte més càlid i suau, mentre que les de metall ofereixen una major durabilitat i un moviment més fluid. Les de plàstic són lleugeres i una opció econòmica per als qui comencen a teixir.

Pel que fa a la necessitat universal, l’agulla de ganxet permet satisfer tant necessitats pràctiques com emocionals. Des d’una perspectiva funcional, el ganxet permet crear peces de roba i accessoris útils per al dia a dia. Tanmateix, també serveix com una forma d’expressió artística i creativa, permetent a la persona que teixeix experimentar amb dissenys, textures i colors. A més, el procés de teixir en si mateix pot ser molt relaxant, una pràctica gairebé meditativa que ajuda a desconnectar del ritme accelerat de la vida quotidiana.

Anàlisi cultural

Històricament, el ganxet ha estat molt vinculat a les dones i a l’àmbit domèstic. Durant segles, aquesta tècnica es va associar amb el treball a casa, amb les mares i àvies teixint roba per a la família. A més de ser una pràctica útil, era una manera de mantenir i transmetre habilitats de generació en generació, sovint a través de reunions familiars o de comunitat. Aquesta vinculació amb les dones, però, també va contribuir a que el ganxet fos vist com una activitat tradicional i fins i tot antiquada durant un temps.

Tanmateix, amb el pas dels anys, el ganxet ha anat canviant de significat i s’ha obert a altres grups socials. Actualment, ha viscut una gran revitalització, especialment gràcies a les comunitats en línia, com ara fòrums, grups de xarxes socials i plataformes com YouTube o Instagram, on persones de totes les edats i gèneres comparteixen les seves creacions i tècniques. Aquestes comunitats no només es concentren en l’acte de teixir, sinó que sovint promouen valors de sostenibilitat, artesania i desconnexió del món digital. També s’han organitzat grups presencials, com “clubs de teixit”, on les persones es reuneixen per compartir experiències i desenvolupar habilitats, reforçant el vincle comunitari. En aquest sentit, el ganxet ha deixat de ser només una activitat domèstica per esdevenir una forma d’expressió creativa i social. El significat d’aquesta pràctica ha canviat: avui dia és un símbol de retorn a allò manual en un món cada cop més automatitzat, així com una manera de reivindicar el valor de la producció artesanal davant la producció massiva.

Pel que fa a les dimensions culturals i funcions simbòliques, l’agulla de ganxet representa molt més que una eina per teixir. La paciència, la dedicació i la cura que es necessiten per crear una peça reflecteixen valors profunds que, sovint, es relacionen amb la cura de les persones i el manteniment de les tradicions. Així, l’agulla de ganxet és un símbol de preservació de tècniques antigues, de la transmissió del coneixement entre generacions i de l’apreciació pel treball manual. Moltes famílies mantenen aquestes tècniques vives com una manera d’honrar les seves arrels i recordar els seus avantpassats.

Comparativa en altres cultures i moments històrics

El teixit manual, amb variacions del ganxet, és una pràctica que es troba en moltes cultures arreu del món, cadascuna amb les seves tècniques, materials i significats particulars. A l’Àfrica, per exemple, tècniques de teixit amb agulles han format part de la producció tèxtil durant segles. Els materials utilitzats sovint inclouen fibres naturals com el cotó i la llana, i moltes comunitats han desenvolupat tècniques úniques per crear patrons i dissenys complexos. En algunes cultures africanes, teixir té un significat espiritual o cultural, i les peces teixides poden ser utilitzades en cerimònies o com a símbols de status social.

A l’Àsia, el teixit manual també té una llarga història. A països com el Japó, hi ha tècniques tradicionals com el sashiko, que utilitza patrons de puntades per reforçar i decorar la roba. A l’Índia, el treball tèxtil manual ha estat essencial en la producció de teles com el sari, i tècniques de teixit s’han transmès de generació en generació com una habilitat valuosa, sovint practicada per les dones. El ganxet en si ha estat adaptat i utilitzat en moltes d’aquestes cultures, aportant significats nous i materials locals al procés de teixir.

Pel que fa a la història del ganxet, aquest es va popularitzar especialment a Europa durant el segle XIX, un moment en què la producció tèxtil artesanal era una part important de la vida domèstica, especialment entre les dones. Amb la industrialització i l’arribada de les màquines de teixir, moltes d’aquestes pràctiques tradicionals van passar a un segon pla, ja que la producció en massa va fer que les peces teixides manualment fossin menys comunes en l’àmbit comercial. Tanmateix, el ganxet va sobreviure a aquesta transició, precisament pel seu valor artesanal.

A mesura que la indústria tèxtil es va mecanitzar, la producció en sèrie va fer possible que la roba es fes més ràpidament i a menor cost, però va perdre part del valor i significat que les tècniques manuals aportaven. El ganxet, com altres tècniques de teixit a mà, va continuar sent apreciat, sobretot en contextos on l’artesania i la individualitat són valorats. Aquest fet va portar a un ressorgiment de l’interès pel ganxet, particularment en moviments que valoren l’autosuficiència, la sostenibilitat i la creativitat manual, com el moviment Do It Yourself (DIY).

Avui dia, el ganxet encara és estimat per la seva qualitat artesanal i pel fet que cada peça és única. Aquesta artesania també es veu com una manera de resistir a la producció en massa i a la rapidesa del consum modern. La creació manual de peces de roba o accessoris, com ara bufandes o coixins, és vista no només com una pràctica creativa, sinó com una manera de connectar amb el passat i amb valors de paciència i dedicació. En aquest sentit, el ganxet, tot i el pas del temps i els canvis tecnològics, manté un lloc especial en moltes cultures per la seva connexió amb la tradició i l’artesania.

Reflexió final sobre la relació entre disseny i antropologia

L’agulla de ganxet, malgrat la seva senzillesa, il·lustra de manera clara la interconnexió entre el disseny i l’antropologia. Des d’una perspectiva de disseny, la seva forma està clarament orientada a una funció pràctica: teixir de manera eficient i còmoda. Les variacions en el material (fusta, metall, plàstic) i en la mida s’adapten a les necessitats específiques del teixidor i del fil utilitzat. Però més enllà d’aquesta funcionalitat immediata, l’agulla de ganxet també té una càrrega cultural i simbòlica que transcendeix la seva utilitat bàsica.

L’antropologia ens ajuda a comprendre que el teixit manual, i l’agulla com a eina fonamental, no només serveix per crear peces tèxtils, sinó que representa tot un conjunt de pràctiques culturals i valors. En moltes cultures, el ganxet està associat a la transmissió de coneixements entre generacions, especialment entre dones, i sovint implica moments de connexió social, familiar i comunitària. Aquesta transmissió no és merament tècnica, sinó que carrega amb ella valors de paciència, dedicació i cura. Així, l’acte de teixir amb ganxet es converteix en una expressió cultural que revela les formes en què les societats entenen i valoren el treball manual, la creativitat i les relacions personals.

Aquesta relació entre disseny i antropologia també es fa evident quan considerem com el ganxet s’ha adaptat a diferents contexts històrics i culturals. Les tècniques i els dissenys varien segons la regió i l’època, però la funció social i cultural del teixit es manté. En algunes comunitats, el ganxet serveix per crear vestimenta funcional, mentre que en altres esdevé una forma d’art decorativa o un acte de resistència davant de la producció en massa. Per tant, el disseny de l’agulla de ganxet no només està lligat a la seva eficiència tècnica, sinó també a les necessitats i els valors culturals que emmarquen el seu ús. El disseny no es pot deslligar de les pràctiques culturals i socials en què es desenvolupa. L’agulla de ganxet és un exemple clar de com un objecte quotidià pot contenir dins seu històries, valors i significats que només es poden entendre plenament a través de la mirada antropològica. El disseny no és només una resposta a una necessitat funcional, sinó també una expressió de com les persones interactuen amb el món i amb els altres, revelant la importància de la cultura en la creació i l’ús dels objectes.

Debat1el Repte 1 – L’antropologia en el disseny

  1. Cristina Muñoz Santiago says:

    Hola!

    Després de llegir l’anàlisi cultural, antropològic i emocional de l’agulla de ganxet, m’agradaria afegir algunes paraules.

    M’ha semblat molt interessant l’anàlisi funcional, ja que a partir d’un objecte a primera vista senzill, veiem que el seu ús pot variar en funció del material, la mida i la forma.

    Però sobretot, m’agradaria remarcar la vessant històrica i antropològica, on veiem que aquest element passa a ser un recipient de moltes narratives. El relacionar l’acte de fer ganxet amb la cura a les persones, i la importància de la tradició. També el fet de transmetre coneixement entre generacions, a partir d’una activitat que pot tenir vessant més funcional però també artística. Un lligam entre generacions, generant un vincle entre diferents èpoques i maneres de veure l’activitat artesanal.

    Veure l’agulla de ganxet com un element que ens ajuda a entrar dins un món on l’activitat manual s’entrellaça amb experiències viscudes, i amb una atmosfera d’introspecció i alhora de connexió entre persones.

    En resum, m’ha semblat una anàlisi molt acurada, i interessant, d’un estri que a dins  hi conté moltes històries.

     

    Ens seguim llegint!

Publicat per

R1 Joc d’objectes

Publicat per

R1 Joc d’objectes

La cantimplora o carabassa és un tipus de recipient que s’utilitza per a dur beguda per a consum humà, sovint per part d’excursionistes, campistes, militars i treballadors del camp. Normalment té anelles o un altre mitjà de subjecció per a dur-la penjada de l’espatlla o a la cintura, així com un aïllant tèrmic per a mantenir la temperatura alta del beure en temps calorós, ja sigui recobrint el recipient o mitjançant cambra d’aire. Entre les cantimplores primigènies destaquen les que…
La cantimplora o carabassa és un tipus de recipient que s’utilitza per a dur beguda per a consum humà,…
Carregant...

La cantimplora o carabassa és un tipus de recipient que s’utilitza per a dur beguda per a consum humà, sovint per part d’excursionistes, campistes, militars i treballadors del camp. Normalment té anelles o un altre mitjà de subjecció per a

dur-la penjada de l’espatlla o a la cintura, així com un aïllant tèrmic per a mantenir la temperatura alta del beure en temps calorós, ja sigui recobrint el recipient o mitjançant cambra d’aire.

Entre les cantimplores primigènies destaquen les que eren fetes amb una carbassa a la qual es feia un forat de sortida i s’eixugaven al foc. Així mateix, a l’Antiguitat ja eren conegudes les bótes de cuir i els recipients metàl·lics.

També foren molt utilitzades les bótes de cuir, però tenen l’inconvenient que es fan malbé i fins i tot arriben a inutilitzar si no es fan servir, a més que solen comunicar al líquid que conté el gust de la pega negra que revesteix interiorment el cuir.

Més tard, van sorgir les cantimplores de vidre, material que preservava més bé les propietats de la beguda. Habitualment es portaven en cistells de vímet o eren cobertes amb tela i es tancaven amb taps de suro, però tenien l’inconvenient de la fragilitat del recipient.

Entre els dissenys de mitjans del segle xx van proliferar les cantimplores de metall com ara llauna, acer inoxidable o alumini, amb tap de rosca que sovint se subjectava al recipient mitjançant una cadena o corretja per a evitar-ne la pèrdua. Fou una millora envers les cantimplores de vidre, però encara eren freqüents les fugues per forats que s’hi feien, per exemple en caure a terra o en topar amb roques escarpades.

Entre els dissenys actuals és freqüent l’ús de plàstics, especialment polietilè i policarbonat.

Quina és la teva vinculació amb l’objecte? A quins valors, records, afectes, o emocions apel·la?

La meva vinculació amb aquest objecte comença l’any 2013 quan gràcies a un programa d’ERASMUS em concedeixen unes pràctiques a l’òpera de La Monnaie de Munt a Brussel·les. És allà on em regalen per primer cop una cantimplora personal per dur sempre a sobre i anar reomplint a les fonts amb l’objectiu de fomentar la salut i el benestar del planeta.La cultura d’aquest país em descobreix la consciència de la cura del planeta sobretot des d’una perspectiva col·lectiva. A partir de llavors, el costum de portar sempre a sobre la meva cantimplora passa a ser una extensió de la meva personalitat, genera una dependència i em procura benestar al fer-me sentir que m’estic fent un bé a mi mateixa i al planeta.D’alguna manera no és l’objecte sinó el que representa per mi aquesta pràctica. Els records dels meus viatges, els aprenentatges, els valors i compromisos adquirits que formen part de mi.

Quines són les característiques formals i funcionals principals de l’objecte triat?

Aquest objecte compleix la funció de transportar líquid en un format individual. Existeixen diversos materials i formes més o menys semblants a l’ampolla. Amb nanses, funda, elements corporatius …

Carregant...

A quina “necessitat universal” respon? Amb quines pràctiques socials es relaciona? Quins diferents significats culturals pot tenir?

Respon a la necessitat universal de reduir al màxim la producció d’ampolles de plàstic, s’estima que cada cinc minuts es consumeix un milió d’ampolles d’aigua en el món, una xifra que fa inviable la recuperació i reciclatge de totes elles.

També incentiva a beure aigua de forma més freqüent. Ambdues pràctiques responen a pràctiques socials vinculades a la cura. Per una banda, la cura i compromís urgent amb el planeta i per l’altre l’autocura en l’àmbit individual, mantenir el cos hidratat és fonamental per a la salut a totes les edats i no hi ha prou consciència.

Aquests dos moviments actualment són coneguts com a “Zero waste”, un sistema de gestió que resulta ser una de les bases de l’economia circular. Aquest model imita la naturalesa fent ús els recursos disponibles de la forma més eficient allargant així la seva vida útil i reintegrant-los després en el sistema per donar-los un nou ús. El moviment “self care” és el compromís de cuidar-se a un mateix de manera conscient i deliberada, prenent mesures per mantenir i millorar la salut física, mental i emocional.

Carregant...

Com l’objecte va més enllà de les “necessitats” pràctiques per cobrir altres pràctiques socials i significats culturals? 

La cantimplora ha passat a ser en molts casos, una insígnia del compromís amb la cura del planeta.

Tanmateix, també s’ha convertit en un element distintiu que atorga categoria en funció del tipus de cantimplora.

Moltes marques s’han volgut vincular amb aquests moviments de cura i han dissenyat cantimplores de diferents materials, formes i colors que han generat tota una jerarquia del producte que atorga “estatus”.

El màrqueting està jugant un paper molt important en la significació d’aquest producte que està assumint darrerament funcionalitats noves més vinculades amb l’estratègia de marca que no pas amb el transport d’aigua. Aquesta tendència està afectant a altres objectes com per exemple les motxilles o bosses que ara tenen butxaques per a poder transportar aquestes cantimplores.

Carregant...
Carregant...

L’objecte, existeix en totes les cultures? Hi ha altres objectes per a les mateixes “funcions”?

Des de fa anys, moltes ciutats com San Francisco, Hong Kong y Montreal han prohibit la venda d’ampolles de plàstic mentre que d’altres capitals com París o Londres han instal·lat més fonts per promoure el consum de la cantimplora personal.

Avui en dia podem dir que és ja un hàbit molt estès, més en la gent jove que en la gent gran, però que de mica en mica, la cantimplora passarà a ser un objecte totalment necessari.

Cada cop trobem més fonts a les ciutats per a beure directament, però l’ús no és el mateix exactament ja que la cantimplora té la peculiaritat de transportat líquid i molts cops preservar la seva temperatura.

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper hi juga el concepte de “cultura”?

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper hi juga el concepte de “cultura”?He triat precisament aquest objecte perquè trobo que és un bon exemple per mostrar com un objecte amb una funcionalitat aparent clara com podria ser en aquest cas transportar aigua, pot arribar a tenir funcionalitats diferents relacionades per exemple amb la conscienciació de la cura del planeta, la cura de la salut física i mental de l’individu i com pot fins i tot acabar influenciant la modificació de l’arquitectura urbana implementant més fonts, en el disseny d’altres objectes com les motxilles que incorporen butxaques per a les cantimplores i també participant en campanyes de màrqueting i estratègies de marca que s’apropien l’insígnia d’aquest objecte i de les seves connotacions pel seu propi benefici.En l’àmbit cultural aquest objecte identifica moviments de tendència com el “zero waste”, “self care” i d’aquests moviments en deriven d’altes com el de la mateixa cultura de l’esport i també ja en un àmbit més inconscient la cultura de “l’estatus” a través de l’objecte i el seu disseny.

 

Citacions

Definición de l’objecte

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cantimplora

Artícles relacionats amb l’antropología de l’objecte

https://www.lavanguardia.com/natural/20180708/45701613302/son-ciudades-te-sera-dificil-beber-agua-embotellada.html

https://www.lavanguardia.com/natural/20180322/441538075805/agua-envasada-agua-del-grifo-plastico-botellas-residuo.html

https://www.lavanguardia.com/comer/tendencias/20220922/8535480/como-afecta-organismo-no-beber-suficiente-agua.html#google_vignette

https://revistaselectronicas.ujaen.es/index.php/rae/article/view/7360

Recursos d’aprenentatge

Que entenem per cultura

 

Debat1el R1 Joc d’objectes

  1. Núria Danon Martín says:

    Bona tarda!

    Llegint el teu comentari m’he sentit molt identificada, ja que soc una persona que va amb la seva cantimplora a tot arreu. A banda de per consciència ambiental, també ho faig per la practicitat de disposar sempre d’aigua i per mantenir-la fresca a l’estiu perquè la meva ampolla és aïllant. Com bé comentes, fomentar l’ús de les cantimplores és una pràctica ecològica que ajuda a combatre la sobreproducció de plàstics. Això m’ha fet pensar en què, com a societat, el que estem fent és tornar enrere (en el bon sentit). Crec que el que ara entenem com a nova cultura “zero waste” és tornar al que es feia abans de la producció massiva d’envasos de plàstic d’un sol ús. Abans la gent s’enduia l’aigua en cantimplores de metall, la llet es distribuïa porta a porta amb ampolles de vidre i es recollien les buides per reutilitzar-les, es comprava a petits comerços (ja que no estaven tan esteses les grans superfícies) on els frescs com la carn o el peix els embolicaven amb paper, etc. Les cantimplores han adquirit un nou significat a la societat com a símbol d’un futur sense residus, són el primer pas per conscienciar a la societat d’evolucionar la cultura del consum actual fins a tornar a costums passats.

Publicat per

Una llibreta. Antropologia-PAC 1

Publicat per

Una llibreta. Antropologia-PAC 1

Una llibreta de paper Aquesta llibreta ocupa un lloc predominant a la meva història. L’he triat, per l’ús que en faig d’ella,…
Una llibreta de paper Aquesta llibreta ocupa un lloc predominant a la meva història. L’he triat, per l’ús que…

Una llibreta de paper

Aquesta llibreta ocupa un lloc predominant a la meva història. L’he triat, per l’ús que en faig d’ella, és un lloc on plasmo la manera que penso. En ella escric, dibuixo, prenc apunts sobre antropologia del disseny, faig esbossos, organitzo idees, guardo frases per recordar qui era i qui soc. Aquest objecte forma part del meu valor d’amor a la bellesa, a l’art, a la profunditat del que produeix la ment, a l’autoconeixement, al valor de preservar, de recordar, de rememorar els moments que omplen les seves pàgines. Quan faig servir aquesta llibreta em sento feliç i tranquil·la, connecto amb el meu ésser interior, m’entenc, i se’m fa més fàcil gestionar la vida. Em vaig regalar aquesta llibreta el 2022, quan començava la carrera de Disseny, la idea era fer esbossos en els seus fulls de puntets i que la il·lustració de la seva portada sempre em recordés el que podia arribar a crear, així, que a més a més, és un símbol. Aquesta llibreta és antropologia del disseny en acció, ja que miti miti, la dissenyadora, va triar els colors, les formes, la perspectiva, el gosset i la resta de detalls al seu disseny per transmetre un missatge cultural, que jo vaig entendre; el missatge de la soledat positiva, de la introspecció com un valor per cuidar i d’un món intern amb colors vius i combinacions excèntriques, la riquesa de l’interior. Des d’aqui, la premissa que cap objecte és només una cosa, és una cosa dissenyada (Appadurai, 2015); amb aquest exemple, és diàfana.

Soc fan del paper, en tinc més de cinc llibretes, totes distintes, amb diferents usos. Així i tot, les que més faig servir són les petites que pesen menys, tenen com a característica principal que es poden transportar fàcilment, però sempre de paper; la característica principal les llibretes és que contenen paper. El paper respon a la necessitat humana de comunicar, de plasmar el pensament i les idees, i finalment, de deixar una herència, de que ens recordin. El paper va canviar la història de la humanitat i el seu accés al coneixement, i sobretot, va ser un element de canvi cultural imprescindible (Nerone, 2015).

En altres cultures, com al Japó, per exemple, el paper es pot fer servir mitjançant l’origami, per crear un peix. D’igual forma, els papers ajuntats en forma de llibres o llibretes amb dissenys particulars poden esdevenir un objecte de decoració. En altres usos més excèntrics, els llibres i llibretes es fan servir per ajudar a créixer en alçada a uns altres objectes o per aguantar coses. Com a símbol, els llibres i les llibretes representen l’educació, la saviesa, l’erudició. El paper, tant de les llibretes, com dels llibres pot ser cremat per simbolitzar el rebuig a les idees o per donar calor a les persones en situacions extremes. El paper podria contenir missatges transcendentals a una manifestació a favor dels drets humans, o missatges més banals a una revista cosmètica. L’ús del paper, i dels llibres i llibretes, i sobretot, si el relacionem amb les idees que contenen; pot ser infinit.

Un objecte similar a una llibreta és el llibre, que té fulls, algunes pàgines blanques, portades i lloms i sempre pertany o és autoria d’algú; però no està buit. Al contrari que les llibretes, on les pàgines es van emplenant a poc a poc, la majoria de les seves pàgines expliquen històries. Amb relació al paper i a les pàgines buides, els humans també substituïm les llibretes amb fulls en blanc de Word, blocs de notes al nostre mòbil, fulls de càlcul d’Excel o taules de treball d’Illustrator. Actualment, més que mai, experimentem com la cultura i manera de socialitzar estan canviant dramàticament pel nostre accés a la tecnologia i el disseny. En efecte, com diuen Otto y Smith (2021), el disseny s’ha convertit en un dels majors llocs de producció cultural i canvi juntament amb la ciència, la tecnologia i l’art.

Després d’aquesta reflexió, com a conclusió, es pot dir que el disseny i l’antropologia estan altament lligats, l’un precedeix a l’altre. No hi pot haver disseny sense cultura ja que l’antropologia brinda al disseny el paper de la interpretació cultural (Otto i Smith, 2021) i el disseny és la materialització de l’antropologia.

 

Debat0el Una llibreta. Antropologia-PAC 1

No hi ha comentaris.

Publicat per

Antropologia del Disseny

Publicat per

Antropologia del Disseny

Elecció de l’objecte:He triat aquest objecte per aquesta activitat, perquè és un objecte que antigament era comú a moltes llars i tallers,…
Elecció de l’objecte:He triat aquest objecte per aquesta activitat, perquè és un objecte que antigament era comú a moltes…

Elecció de l’objecte:He triat aquest objecte per aquesta activitat, perquè és un objecte que antigament era comú a moltes llars i tallers, ha tingut un impacte profund en la vida de moltes persones al llarg de la història. És una eina que ha contribuït tant al món domèstic com a la indústria tèxtil.

Quina és la teva vinculació amb l’objecte? A quins valors, records, afectes, o emocions apel·la?    

La màquina de cosir em recorda la meva infantesa, quan la meva mare, que ja no està amb mi, passava hores confeccionant roba per a mi i la meva germana. Encara conservo alguns vestits de petita fets per ella. Sempre he tingut una fascinació per com, amb un tros de tela, podia fer-nos pantalons, faldilles i vestits. Recordo com li demanàvem roba per a les nostres nines, mentre ella cosia i nosaltres jugàvem als seus peus, a vestir i desvestir les nines. De fons, sonava la ràdio, amb el programa d’Elena Francis. Per a mi, la màquina de cosir representa tant la creativitat com la funcionalitat, i una connexió amb les generacions passades.

M’aporta nostàlgia per una època i es barreja amb la sensació de pèrdua, no només de la persona estimada que ja no hi és, sinó també d’un estil de vida que sembla llunyà en un món cada vegada més ràpid i automatitzat.

La màquina de cosir em recorda aquella manera de fer on el temps dedicat a crear tenia un valor en si mateix. Coses tan simples com fer un vestit o cosir una peça per a les nines esdevenien moments de connexió familiar i creativitat.

Quines són les característiques formals de la màquina de cosir?

La màquina de cosir és una eina que permet unir trossos de tela de manera precisa i eficient. Les primeres màquines eren manuals o de pedal, però amb el temps han evolucionat cap a màquines elèctriques molt més avançades que ofereixen una àmplia varietat de funcions. Des d’un punt de vista pràctic, ha estat una revolució en la indústria tèxtil, accelerant el procés de confecció de roba i altres productes tèxtils.

A quina “necessitat universal” respon?

La màquina de cosir respon a la necessitat universal de protecció, permetent produir roba per protegir el cos humà. A més, satisfà altres necessitats com la creativitat i l’expressió personal, ja que permet dissenyar peces úniques que reflecteixen la identitat de cadascú. També promou la sostenibilitat facilitant la reparació i reutilització de roba, i fomenta el sentiment de pertinença a través de peces amb valor simbòlic o emocional.

Amb quines pràctiques socials es relaciona?

a màquina de cosir es relaciona amb diverses pràctiques socials, com la confecció domèstica, que ha permès a les famílies fabricar i reparar la seva pròpia roba i transmetre coneixements entre generacions, especialment entre dones. També es vincula amb la costura comunitària, on grups de persones es reuneixen per compartir tècniques i socialitzar.

Amb la industrialització, la màquina de cosir va ser clau per a la indústria tèxtil i la moda, fent possible la producció massiva de roba. Actualment, és central en moviments d’autosuficiència i DIY, on la gent prefereix fer o personalitzar la seva roba per ser més ètica i sostenible. També s’associa a la moda sostenible, utilitzada per reparar o transformar roba i allargar-ne la vida útil, i a l’expressió cultural i artesanal, on es preserven tradicions tèxtils i es reforça la identitat comunitària.

Quins diferents significats culturals pot tenir?

La màquina de cosir té diferents significats segons la cultura:

Cultura occidental: És un símbol d’empoderament femení perquè permetia a les dones guanyar-se la vida i contribuir a l’economia familiar. També està associada a la creativitat i al DIY.

Cultura asiàtica (Índia, Bangladesh): És clau per a l’economia tèxtil i un símbol d’autosuficiència familiar, sovint regalada en casaments.

Cultura africana: Té un fort valor econòmic i comunitari, permetent a les dones crear negocis locals i mantenir tradicions tèxtils.

Cultura llatinoamericana: Relacionada amb la família i la tradició, s’utilitza per reparar roba a casa i per confeccionar vestits tradicionals.

Cultura japonesa: Combina tradició i modernitat, utilitzant-se tant per tècniques antigues com per moda independent i expressió individual.

la màquina de cosir té diferents significats, des de l’empoderament econòmic fins a la preservació de tradicions i la creativitat.

L’objecte, existeix en totes les cultures?:

La màquina de cosir no existeix en totes les cultures, ja que es va inventar al segle XIX. És comuna en cultures occidentals i en regions d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, però en cultures més tradicionals encara s’utilitzen tècniques manuals. Tot i que la màquina no es troba a tot arreu, la funció de confeccionar roba és present en moltes cultures, ja sigui amb màquines o de manera manual.

Hi ha altres objectes per a les mateixes “funcions”?:

Sí, hi ha altres objectes que fan funcions similars a la màquina de cosir. Primer de tot, tenim les agulles i fils, que s’han utilitzat durant molt de temps per cosir a mà i fer reparacions. Després, hi ha els telers, que s’utilitzen per teixir fibres i fer teles, i les tècniques de brodat, que embellixen la roba amb dissenys.A més, hi ha màquines d’overlock, que serveixen per fer costures i acabats, i màquines de cosir industrials, que són més ràpides i s’utilitzen en fàbriques per produir roba en massa. També són importants les tisores, les regles i les cintes mètriques, que ajuden en el disseny i la confecció.

Un mateix objecte pot estar dissenyat de maneres diverses i amb estètiques diverses, a què respon aquesta variabilitat i cadascuna de les formes que pren?

La variabilitat en el disseny de la màquina de cosir respon a diverses raons. Cada màquina pot ser específica per a diferents usos, com cosir ràpidament en una fàbrica o ser més senzilla per a casa. Les cultures les dissenyen amb estils que reflecteixen les seves tradicions, i algunes són modernes i estètiques per encaixar en espais creatius. La tecnologia també hi influeix, amb característiques digitals que milloren l’eficiència. A més, hi ha un interès creixent en el disseny sostenible i les necessitats variades de diferents usuaris. En resum, el disseny de les màquines de cosir varia per adaptar-se a aquestes necessitats diverses.

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper hi juga el concepte de “cultura”?:

La relació entre disseny i antropologia té a veure amb entendre com les persones viuen i es relacionen amb el seu entorn. El disseny busca crear solucions pràctiques, mentre que l’antropologia ajuda a veure les coses des d’un punt de vista cultural i social, per adaptar els productes a cada comunitat. La cultura hi juga un paper clau perquè influeix en com la gent percep i utilitza els dissenys. Per això, els dissenyadors han de tenir en compte els valors i creences de cada cultura per fer productes que tinguin sentit i siguin útils per a la gent en el seu context.

Debat2el Antropologia del Disseny

  1. Jose Antonio Rodriguez Carrillo says:

    Hola Merce,

    Fa alguns anys aquest objecte era molt habitual a totes les llars, tal com descriues en el teu post. Recordo que a moltes cases es realitzaven feines de cosir per a tallers o empreses textils, que normalment estaven remunerades per peça cosida, que es pagaven en negre i no cotitzaven a la seguretat social.

    També recordo que s’utilitzaven molt aquestes màquines per a adequar la nova roba comprada a la talla, reparar peces de roba o confeccionar articles textils per a la llar. Tot i que també moltes d’aquestes feines anys enrere també les realitzaven a les merceries.

    L’objecte que has triat m’ha portat molts records de fa anys quan les màquines de cosir s’utilitzaven molt sovint, però també m’ha plantejat un dubte. Si ara pràcticament ja no hi ha màquines de cosir ni merceries com arregla la gent actualment les peces de roba, pot ser d’aquí ve la moda de portar els pantalons i altres articles textils trencats.

    Salutacions,

  2. Lucía Padrón Zappettini says:

    Hola Merce,

    M’ha agradat molt la teva reflexió sobre la màquina de cosir i com has integrat la teva experiència personal amb el seu valor cultural. La connexió emocional amb la teva mare i els records d’infantesa afegeixen una dimensió íntima i profunda a l’anàlisi, que permet veure com un objecte quotidià pot ser molt més que una simple eina.

    A més, has fet un bon treball en mostrar la diversitat d’usos i significats de la màquina de cosir en diferents cultures, cosa que dóna una visió global i rica de l’objecte. Crec que has fet una anàlisi molt completa i interessant, i m’ha fet pensar en com un objecte pot tenir significats tan diversos segons el context cultural i personal.

Publicat per

Repte 1 – L’antropologia en el disseny

Publicat per

Repte 1 – L’antropologia en el disseny

BOTELLER DE CERÀMICA 1 – Tria de l’objecte LA MEVA VINCULACIÓ AMB L’OBJECTE. VALORS, RECORDS, EMOCIONS He triat aquest boteller de ceràmica…
BOTELLER DE CERÀMICA 1 – Tria de l’objecte LA MEVA VINCULACIÓ AMB L’OBJECTE. VALORS, RECORDS, EMOCIONS He triat aquest…

BOTELLER DE CERÀMICA

1 – Tria de l’objecte

LA MEVA VINCULACIÓ AMB L’OBJECTE. VALORS, RECORDS, EMOCIONS

He triat aquest boteller de ceràmica per a refredar ampolles perquè m’agrada molt l’objecte en si, és senzill i bonic i està fet a mà. Valoro les coses produïdes per les mans d’una persona, amb cura i dedicació. Vaig tenir un taller i botiga durant uns anys i em cosidero una mica dissenyadora-artesana i suposo que això em fa empatitzar molt amb altres artesans i valorar la seva feina.

Valoro aquesta peça també perquè vaig necessitar-la, vaig esperar a tenir diners per comprar-la i també vaig esperar a anar a la Bisbal per comprar-la allà i no a qualsevol botiga de Barcelona exportada de l’extranger i feta per màquines. Tinc una amiga que hi viu i quan la vaig a veure, a vegades compro alguna peça de ceràmica. Aleshores, per barata que sigui, per mi té un valor afegit per tot això. També compleix la funció de gerro per posar-hi flors. Una altra necessitat que havia de cobrir a la meva llar i que compleix a la perfecció.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS I FUNCIONALS PRINCIPALS DE L’OBJECTE

Aquest boteller està fet amb terrissa. S’utilitza mullant-lo sencer per dins i per fora i posant-lo al congelador una estona. Després el treiem i hi posem una ampolla de vi per així mantenir-la freda a la taula mentre mengem. Hi ha qui a més li posa aigua dins. Al mullar-lo i posar-lo al congelador es congela l’aigua a l’interior dels poros de la ceràmica i refreda l’ampolla de vi que posarem.

Té forma de cilindre buit per dins, tapat per la part inferior i obert a la part superior per a posar-hi una ampolla. Mesura 23 cm d’alt i 11 de diametre (forat). El gruix de les parets de terrissa és de 0’7 cm apx.

La terrissa és un material natural que està fet de sediments picats fins fer-los pols. D’aquesta pols barrejada amb aigua aconseguim la terrissa per a ser treballada, és l’encarregada de que el fang sigui moldejable. La ceràmica és l’art de fabricar objectes de terrissa cuita.

Un cop treballada es forneja a altes temperatures (800-900 ºC). Com més alta és la temperatura, menys porosa serà la peça i més dura. Aquesta peça en concret interessa que sigui porosa i que no s’esmalti ja que per aconseguir la funció de refredar, el material ha de tenir capacitat d’exsudar.

PRÀCTIQUES SOCIALS

Aquest objecte és el resultat de l’evolució del tradicional càntir. El càntir es feia servir per contenir aigua i mantenir-la fresca. La diferència del refredador d’ampolles amb el càntir és que el refredador d’ampolles té un gran forat per poder posar-hi una ampolla de vi, aquesta superfície exposada a l’aire i la temperatura exterior fa que s’evapori més ràpidament l’aigua i pugi abans la temperatura però també fa la seva funció, sobretot si el mullem bé i el posem al congelador abans de fer-lo servir. D’aquesta manera l’aigua que ha penetrat als poros del boteller es congela.

Tornem a lòrigen: el càntir. Abans de l’època moderna, no feien continents que refredaven altres continents (l’ampola de vi) si no que usaven “ampolles” de terrissa directament. És una matèria primera molt fàcil d’aconseguir que s’ha utilitzat a totes les cultures del món. Si investiguem una mica sobre l’objecte-mare d’aquest refredador, fet del mateix material, veurem que és un disseny quasi perfecte ja que encara és vigent avui dia gracies al baix cost dels seus materials i la eficiència del seu mecanisme per refredar.

 

 

MECANISME D’UN CÀNTIR

El refredament dins del recipient es produeix per l’exsudació de l’aigua a través del material porós, la terrissa. Quan exsuda, s’evapora i l’aire de l’interior del recipient agafa més calor i per tant és important que estigui ple. Com menys ple estigui més ràpid anirà agafant una temperatura similar a la del exterior. La temperatura a l’interior del recipient tendeix a equilibrar-se amb la de fora. Per tant, en un clima més sec la terrissa sua més i refreda més. En un clima més humit la terrissa no sua tant i no refredarà tant.

La característica de la porositat del material és la clau, és la que ens dona aquestes qualitats per que exsudi i tregui una mica d’aigua però que no tota, la justa. Aquesta qualitat l’aprofitarà l’esser humà per a altres creacions variants d’aquest càntir com són els testos de ceràmica per plantes o l’objecte triat per aquest repte el boteller refredador de ceràmica.

El boteller refredador es podria omplir d’aigua i refredaria l’ampolla però encara és més recomanable mullar-lo sencer per dins i per fora i posar-lo al congelador abans d’utilitzar-lo. D’aquesta manera es congela l’aigua a l’interior dels poros de la ceràmica i encara refreda més les nostres ampolles de vi.

Això no es podia fer antigament amb càntirs perquè no tenien congeladors elèctrics, perquè tampoc haguéssin capigut donades les dimensions de la gran majoria de càntirs i sobretot perquè si tens un congelador no caldrà un càntir per refredar aigua.

BAIX COST I MATERIALS ECOLÒGICS

Els materials necessaris són sediments i foc. Els recipients de ceràmica existeixen des de l’època del neolític en forma d’objectes per cuinar i per acumular líquids i menjar. Els càntirs, testos, botellers per refredar i altres recipients de ceràmica sempre s’han fet servir. Però amb l’arribada de l’electricitat i la producció industrial de recipients junt amb l’arribada de les neveres elèctriques va suposar una davallada del consum d’aquests objectes.

S’ha de dir però que mai han deixat de fer-se servir. I avui dia amb l’emergència climàtica que estem vivint i la necessitat de trobar o re-trobar materials més sostenibles ja està resorgint l’ús de la ceràmica i nous dissenys per a noves realitats. Per exemple, actualment s’estan començant a idear nous sistemes per fer parets de cases amb aquest materials per poder conviure amb les altes temperatures a les que està arribant el planeta en les èpoques més caluroses de l’any. També s’estan retrobant amb maneres de regar que no gastin tanta aigua com per exemple el sistema d’enfonsar a terra petits recipient semblants a càntirs al costat de les arrels de les plantes per que l’exsudació a través de les parets de terrissa vagi deixant anar l’aigua justa que la planta necessita.

2 – Anàlisi cultural de les pràctiques socials i funcions simbòliques en diferents contextos

HISTÒRIA

La història de la ceràmica s’inicia al principi de la civilització fins a l’era digital. És una història molt interessant reflex de l’enginy i la cultura dels pobles que ha evolucionat al llarg de mil·lennis i avui és font d’innovació i sostenibilitat.

Al Neolític es va descobrir que s’enduria en escalfar-se. Les primeres ceràmiques eren simples i funcionals, utilitzades per conservar i transportar aliments i aigua. A Mesopotàmia, es va perfeccionar el modelatge manual i es va introduir el torn de terrisser, cosa que va permetre crear formes més simètriques. Així començà l’ofici del ceramista.

ART I PRÀCTICA DE LES CERÀMIQUES AL MÓN

Amb el temps, la ceràmica va evolucionar cap a una forma d’expressió artística. A l’antiga Grècia, les peces no només eren funcionals, sinó que també estaven decorades amb escenes mitològiques i quotidianes. Aquest art es va difondre globalment, adaptant-se a cultures com a la xinesa i la italiana.

A Àsia: La Xina va destacar la delicadesa de la porcellana, el Japó és conegut per la ceràmica raku que reflecteix la connexió amb la natura.

La ceràmica grega, una de les més emblemàtiques de l’antiguitat, les peces, a més de ser utilitàries, explicàven históries i teníen un significatiu valor artístic i simbòlic, fascinant historiadors i arqueòlegs d’avui dia.

La ceràmica espanyola és reconeguda per la seva diversitat i herència multicultural. Destaquen la influència islàmica d’Andalusia i les ceràmiques de Manises de Valencia.

LA INFLUÈNCIA CULTURAL A TRAVÉS DE LES ÈPOQUES

La història de la ceràmica reflecteix intercanvis culturals a través de les rutes comercials, que no només transportaven mercaderies, sinó també tècniques i estils. Artistes contemporanis demostren com la ceràmica continua sent un mitjà d’expressió que combina tradició i innovació.

La ceràmica artesanal avui dia i la tecnologia

La ceràmica moderna ha evolucionat més enllà de l’àmbit artesanal i ha esdevingut un element clau en tecnologia avançada en indústries com l’aeroespacial i la biomèdica. Tot i aquesta evolució, a l’art, la ceràmica manté el seu caràcter manual i personal, combinant tècniques tradicionals amb enfocaments moderns i sostenibles.

Sostenibilitat i futur en la fabricació ceràmica

La sostenibilitat s’ha tornat fonamental en la producció de ceràmica buscant minimitzar-ne l’impacte ambiental mitjançant l’ús de materials responsables i processos energèticament eficients.

3 – Reflexió sobre la relació entre disseny i antropologia

Com ja he comentat en apartats anteriors, actualment s’estan començant a idear nous sistemes per regar estalviant aigua o per refredar les parets de les cases en aquesta època de canvi climàtic que sembla ser ja de no retorn. Aquesta emergència climàtica ens fa revisar antigues costums que hauríem de recuperar per poder frenar la sobreproducció i el sobrecalentament del planeta. Aquest moviment slow que vol no creixer o no créixer tant necessita d’aquesta revisió del passat, necessita dels estudis d’antropologia i el coneixement de què feien els humans, com feien les coses quan no hi havia aquesta emergència climàtica.

 

4 – Referències bibliogràfiques

 

Debat1el Repte 1 – L’antropologia en el disseny

  1. Jordi Dot Serrat says:

    Hola, Marta!

    El teu treball sobre el boteller de ceràmica és molt interessant. El fet de vincular-lo amb valors com l’artesania, la producció local i la sostenibilitat és un punt molt potent, especialment en el context actual de crisi climàtica. Això faria que el boteller no sigui només un objecte pràctic, sinó també un símbol cultural que ens recorda la importància de recuperar pràctiques més respectuoses amb el medi ambient.

    També trobo molt interessant la connexió que fas entre el boteller i el càntir tradicional. El fet que expliques el mecanisme de l’exsudació i com aquest principi s’ha mantingut vigent a través del temps és un bon exemple de com dissenys tradicionals poden tenir valor encara avui.

    Una idea interessant que podries afegir és la relació entre el boteller de ceràmica i la noció de “temps lent” o slow design, que connecta perfectament amb el teu enfocament sobre sostenibilitat i artesania. Aquest moviment reivindica el valor dels processos de producció més lents, que donen prioritat a la qualitat, la durabilitat i la connexió emocional amb els objectes, en contrast amb la producció industrial massiva.

    Bona feina!