Elecció de la comunitat

La Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi, situada a Vignale Monferrato, Itàlia, es va seleccionar per la seva rellevància com a cas d’estudi en l’àmbit del disseny social i inclusiu. Aquesta residència acull persones grans en una etapa de la vida amb necessitats físiques i emocionals específiques, en un context marcat per limitacions arquitectòniques i recursos escassos. La seva ubicació muntanyosa, tot i ser un entorn paisatgísticament atractiu, representa un repte físic que limita la mobilitat i la connexió amb l’exterior.

Justificació de l’elecció

Aquesta comunitat ofereix l’oportunitat d’explorar com els espais i objectes dissenyats poden millorar el benestar de les persones grans. Els residents, amb una profunda connexió cultural i emocional amb l’entorn, atorguen als objectes quotidians un significat simbòlic que reflecteix la seva identitat. Aquest fet planteja reptes per al disseny que transcendeixen la funcionalitat i requereixen solucions sensibles a les necessitats individuals i col·lectives.

Proximitat i accés

Havent treballat prèviament amb aquesta residència, comptava amb una base de confiança que va facilitar el procés d’investigació. Aquesta relació prèvia em va permetre aprofundir en la comprensió de les seves dinàmiques i identificar oportunitats clares per millorar la qualitat de vida dels residents mitjançant el disseny participatiu.

1. Establiment de contacte amb la comunitat

• Context inicial: La Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi presenta barreres arquitectòniques que afecten la vida quotidiana dels residents. Aquest fet va motivar l’elecció d’aquesta residència per al treball de camp.
• Reunió introductòria: Es va establir contacte amb el director per presentar els objectius de la investigació i assegurar la col·laboració de manera transparent.
• Relació amb els residents: Una sessió introductòria amb els residents va ajudar a generar confiança, explicant la confidencialitat i l’ús respectuós de les dades.

2. Dificultats trobades durant el treball de camp

• Barreres inicials: La reticència inicial d’alguns residents va ser superada amb observació discreta i interaccions naturals.
• Impacte de la presència: Integrar-me a les rutines sense alterar-les va ser clau per establir un ambient còmode i autèntic.
• Expectatives: Va ser necessari gestionar les expectatives dels residents, deixant clar que el treball buscava generar propostes per a millores futures.

3. Funcionament del Kit de Camp

• Diari de camp: Va permetre identificar patrons com la necessitat d’espais íntims i la preferència per llocs fixos.
• Càmera fotogràfica: Va documentar barreres arquitectòniques, com l’esglaó del jardí, i elements simbòlics, com racons personalitzats.
• Guia d’observació: Va estructurar l’anàlisi amb preguntes sobre els espais més utilitzats, l’ús d’objectes personals i les barreres físiques detectades.

4. Pautes i patrons identificats

• Espais més utilitzats: La sala comuna i el jardí són centrals per a la vida social, tot i les limitacions arquitectòniques.
• Rutines establertes: Els hàbits fixos aporten seguretat i reforcen el sentiment de familiaritat.
• Dimensió simbòlica: Racons decorats amb elements personals són punts d’arrelament emocional per als residents.

5. Interaccions socials més significatives

• Grups estables: Les relacions estan estructurades al voltant d’afinitats personals i rutines compartides.
• Relació amb el personal: Els cuidadors exerceixen un paper clau per al suport emocional i físic dels residents.
• Espais compartits: La sala comuna promou interaccions socials, però no sempre satisfà les necessitats de privacitat.

6. Influència mútua entre la comunitat i el treball de camp

• Impacte de la comunitat: Els residents van aportar perspectives úniques sobre les seves necessitats, inspirant solucions innovadores i flexibles.
• Impacte del treball: La investigació va oferir un espai perquè els residents compartissin inquietuds, fomentant un intercanvi enriquidor.

7. Conclusions i propostes de millora

Conclusions:

• Els espais han de combinar funcionalitat i valor simbòlic per millorar la qualitat de vida dels residents.
• El disseny inclusiu ha de considerar la diversitat de necessitats emocionals i socials.

Propostes:

1. Eliminació de barreres: Incorporar rampes al jardí per garantir l’accessibilitat universal.
2. Renovació del mobiliari: Substituir mobles antics per solucions ergonòmiques.
3. Espais personalitzables: Crear zones on els residents puguin exposar objectes personals.
4. Flexibilitat en espais comuns: Introduir mobiliari modular per adaptar-se a diferents necessitats.
5. Activitats creatives: Fomentar activitats socials per millorar el benestar emocional.

La investigació etnogràfica a la Casa Di Riposo Ospizio Cesare Pozzi ha destacat el valor del disseny com a eina transformadora i inclusiva. La connexió emocional amb els espais, la necessitat d’accessibilitat i l’adaptabilitat són clau per millorar la qualitat de vida dels residents. Aquesta experiència reafirma que un bon disseny escolta, aprèn i respon a les necessitats humanes amb respecte i sensibilitat.